La nostra societat avança cap a una creixent industrialització en tots els àmbits de la vida, incloent la cura de la salut, i fins i tot entre els sectors més naturistes, en general i a l’hora de la veritat
, no sembla que hi mostrem gaire reticència. Potser en llegir això algú se sorprèn però, t’has plantejat mai com s’han produït aquelles càpsules d’herbes que compres i què contenen realment?
El problema comença ja amb la prescripció. Sovint quan una persona compra certs productes fitoterapèutics és perquè els hi ha prescrit el/la terapeuta i la majoria d’escoles on s’ensenyen teràpies naturals estan en realitat molt allunyades del retorn a la Naturalesa que propugnen. M’explico:
- es troben en grans centres urbans i no fan sortides de camp per ensenyar a conèixer i reconèixer les plantes que s’hauran de receptar sinó que es limiten a ensenyar a receptar tal preparat per tal desordre.
- La majoria de teràpies que s’hi ensenyen són exòtiques, sense cap arrelament al nostre territori, i per tant massa sovint els remeis que s’escullen han de
venir de lluny, doncs són els propis d’aquell sistema mèdic no autòcton.
I potser no veus cap problema en tot això, però hi és. I és sobretot un problema de coherència.
Per recomanar un remei cal conèixer-lo a fons, i és bastant difícil conèixer una planta que prové de l’altra punta del món. I no només això, sinó que amb la mania d’utilitzar plantes forànies (especialment quan en tenim d’autòctones amb es mateixes propietats) contribuïm amb un negoci que causa molts perjudicis i ens deixem enganyar:
- Contaminació: Molta gent que consumeix plantes medicinals són ecologistes, i sembla una mica absurd que sent-ho comprin plantes que han viatjat milers de quilometres (amb la contaminació que això comporta) per arribar fins aquí.
- Colonialisme econòmic: La ma d’obra que s’utilitza per produir-les sol estar molt mal pagada. Resulta un negoci rodó per a les grans empreses estrangeres que s’hi dediquen. Poques despeses als països d’origen i molts beneficis als països on venen. Tot això fet sense cap tipus d’escrúpols.
- Risc d’extinció: Les modes periòdiques d’ús d’una o altra planta comprometen les poblacions silvestres de la mateixa, que no poden abastir la demanda a nivell mundial, posant-les en risc d’extinció i deixant-ne sense a les persones que l’han utilitzat tradicionalment. Això ha passat amb l’harpagòfit, l’equinàcia, etc.
- Falsificacions: Aquesta demanda sobtada també afavoreix l’augment de falsificacions, com passa amb l’oli d’argan. La superfície d’aquest cultiu endèmic de Marroc i Algèria ha disminuït un 50% els últims 100 anys i l’arbre triga de 6 a 8 anys en produir. Tot i això la seva demanda ha augmentat tant els últims anys que és incomprensible com es pot produir tot l’oli que circula pel mercat.